María Valero Martínez
CAT.
Lorca, matinada del 12 de maig de 2011
Aquesta fotografia va ser presa la matinada del 12 de maig de 2011, poques hores després del terratrèmol que va sacsejar Lorca el dia anterior. Hi apareixen la meva mare i la meva àvia, assegudes a la placeta de la casa familiar, embolicades amb mantes sota el cel obert, intentant suportar la por i el fred. Aquella nit, com milers de lorquins, vam dormir a la intempèrie per por a noves rèpliques. Recordo el foc encès al mig de la placeta, els murmuris entre veïns i la generositat infinita de la meva àvia, que no va parar de repartir mantes a tothom qui arribava. Aquesta imatge no només retrata un instant de vulnerabilitat, sinó també la immensa força d'una comunitat que, enmig del caos, va saber mantenir-se unida. Avui, mirar aquesta fotografia és reconèixer el valor de la memòria: recordar també és resistir. És honorar als qui ho van viure, als qui van ajudar i als qui ja no hi són. La casa de la meva àvia, construïda amb les seves pròpies mans, continua sent refugi. I Lorca, amb totes les seves cicatrius, segueix dempeus. Perquè la resiliència de la seva gent és més forta que qualsevol terratrèmol.
CAST.
Lorca, madrugada del 12 de mayo de 2011
Esta fotografía fue tomada en la madrugada del 12 de mayo de 2011, apenas unas horas después del terremoto que sacudió Lorca el día anterior. En ella aparecen mi madre y mi abuela, sentadas en la placeta de nuestra casa familiar, envueltas en mantas bajo el cielo abierto, tratando de sobreponerse al miedo y al frío. Esa noche, como miles de lorquinos, dormimos fuera por temor a nuevas réplicas. Recuerdo el fuego en el centro de la placeta, los susurros entre vecinos, y la infinita generosidad de mi abuela, que no dejó de repartir mantas a quienes llegaban buscando abrigo. Esta imagen no solo retrata un instante de vulnerabilidad, sino también la inmensa fuerza de una comunidad que, en medio del caos, supo mantenerse unida. Hoy, al mirar esta fotografía, reconozco el valor de la memoria: recordar es también resistir. Es honrar a quienes lo vivieron, a quienes ayudaron y a quienes ya no están. La casa de mi abuela, construida con sus propias manos, sigue siendo refugio. Y Lorca, con todas sus cicatrices, sigue en pie. Porque la resiliencia de su gente es más fuerte que cualquier temblor.
ENG.
Lorca, early morning of May 12, 2011
This photograph was taken in the early hours of May 12, 2011, just a few hours after the earthquake that struck Lorca the previous day. In it, my mother and grandmother sit in the small square outside our family home, wrapped in blankets under the open sky, trying to endure the fear and cold. That night, like thousands of Lorca residents, we slept outdoors, afraid of further aftershocks. I remember the fire burning in the center of the square, the hushed voices of neighbors, and my grandmother's endless generosity as she handed out blankets to anyone in need. This image does not only capture a moment of vulnerability-it also reveals the great strength of a community that stayed united in the midst of chaos. Today, looking at this photograph is to acknowledge the power of memory: to remember is also to resist. It is a tribute to those who lived it, to those who helped, and to those who are no longer with us.
Instagram
Vimeo
Ivoox