Universitat Rovira i Virgili. La universitat pública de Tarragona

CEICS
Portada > Càtedres URV > Càtedra URV Enresa de Seguridad Industrial > Accidents Històrics Catastròfics

Càtedres URV

Càtedra Enresa-URV de Seguretat Industrial

Accidents Històrics Catastròfics

A continuació es descriuen casos d'accidents catastròfics importants succeïts en els últims anys arreu del món.

Refineria de Feyzin, França

La refineria de Feyzin (a pocs km al sud de Lyon) va entrar en servei el 1964. L’emmagatzematge constava, entre d’altres, d’una esfera de butà de 2.000 m^3 i una de propà de 1.200 m^3. Periòdicament, calia purgar les esferes per eliminar l’aigua i la sosa càustica que, per decantació, s’acumulaven en el fons de les esferes. L’operació es realitzava obrint dues vàlvules de comporta situades a 5 cm una de l’altra i que es maniobraven amb una clau quadrada. També es feien operacions de presa de mostres. Pel fet d’estar tant pròximes les dues vàlvules podien quedar cobertes de gel les dues, per expansió del gas liquat. Per una altra part, la maniobra amb la clau quadrada, que no era fàcil, podia sofrir un endarreriment en el cas de caiguda al terra de la clau. El diàmetre de les canonades era excessiu per a facilitar la manipulació de les vàlvules.

El 4 de gener de 1966, a les sis i quaranta minuts, es va realitzar l’operació de purga per drenar l’aigua acumulada en el fons de l’esfera de propà. Era encara de nit i en aquell lloc d’il·luminació era escasa. L’operari va purgar obrint les dues vàlvules completament. Desprès, per a completar la purga va deixar oberta la vàlvula inferior i fins la meitat la vàlvula de comporta superior. Com que no sortia res, va obrir aquesta última completament. De sobte, va sortir un tap de gel (una mescla d’aigua i hidrocarbur) llençant a terra l’operari i també la manilla de la comporta superior que no es va poder tornar a col·locar. Tampoc va poder tancar la comporta inferior perquè estava congelada. No va tornar-ho a intentar. Va alertar la refineria però no a l’exterior, inicialment. No feia vent. El gas es va estendre a ras de terra, a un metre i mig, dirigint-se a l’autopista. Entre les 6:55 i les 7:05 van passar uns quants automòbils per l’autopista però no va succeir res fins les 7:15, quan un cop tallada, un cotxe que circulava per una carretera departamental pròxima, va provocar la ignició del núvol. El conductor va morir dos dies després.

Els primers bombers, procedents de Lyon van arribar a les 7:30 i fins a les 8:30 van anar arribant-ne més. Van intentar apagar l’incendi amb un camió de pols química i es van posar en marxa els ruixadors de les dues esferes i de dos dipòsits propers que contenien hidrocarburs liquats. Esgotat la pols del camió, van intentar utilitzar un altre camió disponible però la xarxa d’aigua contra incendis no tenia pressió suficient ja que no s’havia dissenyat correctament. A més a més, la fàbrica veïna que utilitzava la mateixa xarxa, estava refrigerant les seves pròpies esferes.

Van haver-hi altres problemes: van enviar un vehicle per omplir-lo amb aigua del riu Roine i es va quedar encallat, perdent-hi vint minuts.

A les 7:45 es van disparar les vàlvules de seguretat i el gas que escapava es va inflamar. En aquells moments hi havia 170 persones. A les 8:45 es va produir una BLEVE en l’esfera, un tipus d’explosió característica dels recipients amb gasos liquats del petroli: van morir 17 persones i 84 van quedar ferides. Es va procedir a una evacuació general. A les 9:45 va explosionar la segona esfera. No van haver-hi víctimes, però els danys materials van ser molt greus, fins a Vienne, situada a 16 km. Entre les dues esferes volatitzades, va quedar un cràter de 35 m de longitud, 16 m d’amplada i 2 m de profunditat.

Flixborough, Regne Unit

Flixborough és una petita localitat rural situada a 260 km al nord de Londres. La fàbrica pertanyia a Nypro Ltd i estava dissenyada per a produir 70.000 t de caprolactama, matèria primera bàsica per a la fabricació del nylon. El procés consisteix en l’oxidació per aire del ciclohexà. Aquest producte té característiques d’inflamabilitat semblants a les de la gasolina. El ciclohexà s’oxida a ciclohexanol i aquest a ciclohexanona que es transforma en caprolactama.

La planta constava de sis reactors en sèrie de 45 m^3 cadascun, unes 20 t, alimentades per gravetat. La reacció tenia lloc a 155 ºC i 8,8 bar abs. El cabal entre els reactors era de 250 a 300 m^3/h.

En realitat, la seqüència accidental s'havia iniciat uns mesos abans. El 27 de març de 1974 es va detectar una fuita al reactor 5. Es va observar una fissura vertical en la paret d’acer inoxidable. Al dia següent es va decidir continuar amb la producció de caprolactama instal·lant una conducció temporal entre els reactors 4 i 6, unint dues manxes de dilatació de 700 mm de diàmetre. En la fàbrica tan sols hi havia canonades de 500 mm. No es va efectuar cap càlcul dels esforços que haurien de suportar els diversos elements. No es van dur a terme proves de pressió.

Fins al 29 de maig la instal·lació va estar en operació. Es va descobrir la fuita, es va parar, es va arreglar i es va posar de nou en funcionament l’1 de juny. Aquest dia, a les 4 de la matinada, van tornar a aparèixer les fuites. Es va tornar a parar i de nou en operació. La pressió i la temperatura evolucionaven de manera inquietant però no es va tornar a aturar la planta.

A les 16:50 la canonada de 500 mm va esclatar, alliberant de 40 a 60 t de ciclohexà calent pressuritzat. S’estima que de 10 a 15 t van formar un núvol d’uns 15 m de gruix i uns quants centenars de metres de diàmetre. Als 40-50 segons es va produir l’explosió que va fer desaparèixer la fàbrica sencera. Es van produir 28 morts, del quals 18 es trobaven a la sala de control. Va haver-hi 36 ferits en l’interior de la fàbrica i 53 en l’exterior. Els efectes van arribar fins a 50 km de distància. En un radi de 600 m totes les cases van quedar destruïdes. El foc va durar 10 dies. L’explosió va ser equivalent a la de 20 t de TNT. La sobrepressió en l’epicentre va ser de 1.400 a 1.700 mbar, uns valors extraordinaris. Els danys es van avaluar en uns 75 milions d’euros.

La primera causa de l’accident va ser el mal disseny que es va fer en la modificació. A més a més, els volums emmagatzemats eren molt elevats.

Núvol de ciclohexà que no es va incendiar

Contràriament al cas de Flixborough, no es va produir una explosió a pesar que la quantitat de combustible implicada era més gran. No obstant, l’accident va tenir lloc i únicament la sort va impedir que es materialitzés en un dany.

En una planta de caprolactama situada en Pensacola, Florida, semblant a la de Flixborough, l’11 de Setembre de 1971 es va trencar una canonada per la qual circulava ciclohexà a pressió, a una temperatura superior a la del seu punt d’ebullició, alliberant-se 33,5 t de producte i formant-se un núvol blanc, dens, d’uns 30 m  de gruix i uns 600 m de longitud màxima. No hi havia vent, tant sols una petita brisa. Dos camions que van quedar enmig del núvol es van calar per falta d’oxigen. El núvol era molt ric en combustible. Una part del núvol va entrar en contacte amb un forn i es va incendiar, generant un fum negre i espès per la xemeneia. Sorprenentment el núvol no va explosionar i es va anar dissipant poc a poc sense produir danys greus.

Bhopal, Índia

En l’accident de Bhopal, Estat de Madhya Pradesh, India Central, el 2-3 de desembre de 1984, va morir un nombre indeterminat de persones. Les xifres oficials parlen de 1.754 morts; altres, de 8.000, però probablement van ser moltíssimes més.

La fàbrica era propietat d’Unió Carbide. Estava situada a 3 km del centre urbà i a 2 km de les vivendes més pròximes encara que envoltada de barraques.

La planta produïa un insecticida, el carbaril, de nom comercial Sevin, que té com a producte intermig l’isocianat de metil (MIC). El MIC és reactiu, tòxic, volàtil i inflamable. El seu TLV és de 0,02 ppm, el seu punt d’ebullició, 39,1 ºC i la seva pressió de vapor a 20ºC és de 348 mmHg. El vapor de MIC té el doble de densitat que l’aire.

La reacció del MIC amb l’aigua és molt exotèrmica encara que es produeix lentament. És molt important que els dipòsits d’emmagatzematge estiguin refrigerats per evitar que el MIC entri en ebullició. La planta no estava funcionant per un problema laboral i perquè havia deixat de ser rendible. El manteniment era nul des de feia mesos.

Hi havia tres tancs d’emmagatzematge, un dels quals havia d’estar buit com a dipòsit de seguretat. S’havien de mantenir refrigerats a 0ºC i pressuritzats a 2,4 bar. Si la pressió augmentava, una vàlvula automàtica de control obria a 3,8 bar i enviava el MIC cap a dues columnes de neutralització (“scrubber”) on es neutralitzava amb sosa càustica al 20%. El gas no neutralitzat es cremava en una torxa.

El dia de l’accident molts sistemes de seguretat estaven enclavats perquè la planta estava parada i es volia evitar que sonessin les alarmes contínuament. En la nit del dia 2, un equip d’operadors va iniciar una operació de neteja d’una canonada amb aigua amb l’objectiu d’eliminar les impureses que es poguessin introduir als tancs amb MIC. Van tancar les vàlvules però no van col·locar-hi brides cegues, amb la qual cosa va entrar aigua al tanc 610 que contenia 42 t de MIC. A més de l’aigua també van arribar-hi residus metàl·lics que catalitzen les reaccions exotèrmiques del MIC amb l’aigua.  El producte, inicialment, estava a 20ºC en comptes de 0ºC ja que el sistema de refrigeració no funcionava. A les 11 de la nit, la pressió va pujar de 1,14 bar abs a 1,69 bar. L’operador ho va interpretar com una conseqüència d’uns treballs de manteniment que s’estaven realitzant a la línia de N2. La pressió, a més a més, era inferior a la nominal de 2,4 bar. Els manòmetres però no són del tot fiables.

A les 0h 20 minuts del dia 3, la pressió era de 3,8 bar. Es va avisar al director de producció que a la una de la matinada va donar l’ordre d’evacuació. La vàlvula de seguretat es va obrir i va enviar els gasos al “scrubber” que estava en funcionament però subdimensionat per al cabal d’emergència que arribava. La vàlvula de seguretat de la columna va obrir i el MIC va escapar. La torxa estava parada.

L’atmosfera estava amb una categoria estable. El ”scrubber” té 35 m d’alçada. Es van escapar unes 25 tones de MIC que van produir la mort de milers de persones i la intoxicació de centenars de milers. Union Carbide va haver de pagar 140 milions d’euros per responsabilitat civil.

Hi ha algunes consideracions a fer:

  • Una revisió exhaustiva potser hagués pogut evitar l’accident.
  • Les quantitats emmagatzemades de MIC havien d’haver sigut més petites.
  • Existeix un procés per fabricar carbaril que no necessita MIC.
  • El manteniment era casi nul i s’havia d’haver fet amb personal qualificat.
  • Els sistemes d’alarma i protecció havien d’haver estat en funcionament a pesar que la planta estigués parada.
  • La fàbrica s’hagués hagut d’instal·lar a més distancia de la població, tenint en compte el creixement esperat de la mateixa i, per suposat, havia d’haver existit un pla d’emergència exterior.

Seveso, Italia

Seveso és una petita població de 17.000 habitants, a uns 25 km de Milà. El propietari de la instal·lació era Icmesa Chemical Comany. Es fabricava hexaclorofens, essent el triclorofenol un producte intermig. Durant l’operació normal d’hexaclorofè es produïa una molt petita quantitat de TCDD com a subproducte no desitjat.

La TCDD és el tòxic conegut més nociu per a les persones, 10.000 vegades més que el cianur, insoluble en aigua i no degradable per l’acció de les bactèries. En proves realitzades amb animals s’han trobat dosis letals tant baixes com a 10^(-9) vegades el pes de l’animal. La seva acció sobre el terra i plantes és persistent durant molt de temps.

El 10 de juliol de 1976, al realitzar una parada, es va produir una reacció fora de control en el reactor de triclorofenol, pujant la temperatura fins més de 250 ºC, la qual cosa va comportar un increment de la pressió i la conseqüent obertura del disc de ruptura. A més a més, l’augment de temperatura va suposar una més gran producció del tòxic TCDD. Amb la ruptura del disc es van emetre uns 2kg de TCDD, formant-se un núvol blanc sobre Seveso i una pluja de TCDD sobre el terra.

Es va intentar avisar les autoritats però va ser impossible per ser cap de setmana. La comunicació posterior amb les autoritats locals va ser deficient encara que ja s'havien produit morts d’animals i la vegetació s'havia assecat parcialment. Fins al 27 de juliol no es va procedir a evacuar a la població. Es van produir 250 casos de “cloroacné”, 600 persones van ser evacuades i 2.000 van haver de ser sotmeses a anàlisis de sang. L’àrea més pròxima a la fàbrica està encara aïllada.

Tacoa, Venezuela

Aquesta catàstrofe va tenir lloc el 19 de desembre de 1982 amb 200 morts. La planta de Tacoa està situada a Arrecife, a la costa del Departament de Vargas, prop de Caracas. És una central tèrmica que utilitza combustible a partir de residus derivats del petroli, mescles de crus pesants, olis, querosens, gasolines, etc.

Un dels tancs, el número 8, va explosionar i a continuació es va incendiar per causes encara desconegudes. En el moment de l’explosió s’estava transvasant combustible des d’un petroler, i en el sostre del tanc hi havia dos operadors. Els bombers van arribar i a les dues hores van aconseguir controlar l’incendi quasi per complet. Els periodistes es van apropar al tanc 9 que es trobava més avall, al final d’un pendent del terreny. Tacoa està en una fondària, amb vivendes als dos vessants de la muntanya.

A les 12:30 va fallar el subministrament d’aigua. El foc es va revifar. Els residus del tanc 8 van començar a abocar-se sobre el 9: s’estava gestant un “BOILOVER”.

De sobte, es va produir una enorme detonació. Una bola de foc es va elevar cap al cel i es va escampar en un radi de 1.000 m. Tots els que estaven en els voltants van quedar atrapats pel volcà de foc. La bola de foc va pujar pels vessants de la muntanya, arrasant-ho tot.

Incendi d'un magatzem de Sandoz, Basilea, Suïssa

El magatzem 956 en la fàbrica Muttenz va ser construït en 1968 per contenir màquines i equips diversos. El 1979 es va aprovar oficialment l’ús de l’edifici per emmagatzemar productes agroquímics i químics amb un punt d’inflamació superior als 21ºC. El 28 d’octubre de 1986, quatre dies abans de l’incendi, es va realitzar una inspecció contra incendis i tot es va trobar bé.

A les 00:19 de l’1 de novembre del 1986 es va donar l’alarma d'incendis. El foc es va estendre molt de pressa. El fum causat pels productes químics, com ésters fosfòrics i mercaptans, va impulsar al grup d’emergència de Basilea a aplicar l’alarma C (C de “Chemicals”). A les 7 del matí va sonar l’alarma de fi d’emergència.

Per evitar que el foc s'estengués es van utilitzar grans quantitats d'aigua. Uns 1.000 metres cúbics d'aigua, amb 30 t de productes químics, dels quals uns 150 kg eren compostos de mercuri altament tòxics, van anar a parar al Rin.

El dany més gran es va produir al Rin fins a 250 km de distància. Mig milió de peixos, sobretot anguiles, van morir, amb l’agreujament que en els 15 anys anteriors, els països limítrofes s’havien gastat més de 1.800 milions € per recuperar el riu ecològicament i el nombre d’espècies de peixos havia passat de 3 a 15.

En concepte de responsabilitat civil, l’accident va costar a Sandoz 78 milions €. Sandoz va prendre una sèrie de mesures per evitar la repetició d’una catàstrofe com aquella, disminuint la producció de plaguicides, va reduir a un terç l’estoc (2.300 t) i va decidir no emmagatzemar fosgens. A més a més, va construir, amb un cost de més de 9 milions €, dues basses de retenció, una de 15.000 m^3 i l’altra de 2.500 m^3 per evitar que l’aigua contra incendis arribés al Rin.

Els Alfacs, Catalunya

L’1 de juny del 1978 va succeir l’accident més greu a Espanya del transport de mercaderies perilloses, amb més de 200 persones mortes, tots ells, a excepció del xofer del camió cisterna, turistes residents al càmping Els Alfacs, en la comarca del Montsià, a uns 70 km al sud de Tarragona.

A les 10:05 una cisterna buida va arribar a la Refineria de Repsol Petroleo (llavors, Enpetrol) de la Pobla de Mafumet. El pes en la bàscula era de 16.180 kg. A les 11:00 es va començar la operació de càrrega del propilè que va durar 1h i 5 min. El pes de la cisterna, al sortir de la Refineria a les 12:35, va ser de 39.650 kg. Descomptant el nitrogen que portava la cisterna a l’arribar al complex, es van carregar 23.169 kg de propilè. El reglament tan sols permetia 19.350 kg, és a dir, 0,43 kg/l de cisterna. També s’incomplia el Codi de Circulació al portar més càrrega de la permesa. No obstant, la causa directa de la catàstrofe no va ser, exclusivament, l’incompliment del Reglament.

L’accident  – un esclat de la cisterna-  va tenir llocs a les 14:25, just al passar per davant del càmping d’Els Alfacs. Al despresuritzar-se súbitament, es va formar un núvol de gas de propilè que, per ignició amb qualsevol fogó del càmping, va produir una deflagració i una immensa i devastadora bola de foc.

La hipòtesi més versemblant sobre la causa de l’accident és que la cisterna va rebentar perquè estava massa carregada. Al finalitzar la operació de càrrega, la temperatura del producte era d’1ºC i la pressió de 5,5 atm, la corresponent a aquesta temperatura. La temperatura ambient, era molt elevada en aquell dia, aproximadament d’uns 27ºC al migdia. Però fins i tot, amb aquesta temperatura la cisterna no havia d’haver esclatat. Per arribar a la pressió de trencament de la cisterna, de 49,95 kg/cm^2, la temperatura havia de ser de 92ºC.

La cisterna va esclatar al condensar tot el vapor per disminució de la densitat del líquid, a l’augmentar la temperatura. La massa de propilè carregat va ser de 23.619 kg. El volum de la cisterna era de 44.4 m3. El pes específic del líquid que faria que tot el vapor desapareixés seria de 532 kg/m^3. Suposant que el líquid era pur, la temperatura que correspondria a aquesta densitat seria de tant sols 8ºC. Després el líquid ocuparia tot el volum de la cisterna i a l’augmentar un delta T la temperatura, sense possibilitat de la dilatació del líquid, la pressió s’incrementaria ràpidament. El límit elàstic del material de la cisterna era de 70 kg/mm^2, que s’arribaria quan el volum fos de 44,54 m^3, és a dir, amb un pes específic de 530,25 kg/m^3. Aquest valor correspon a una temperatura de 9ºC, fàcilment assolible amb les condicions atmosfèriques de l’accident.

Accident a Guadalajara, Mèxic

El 22 d’abril del 1992, en la ciutat mexicana de Guadalajara, es van produir, entre les 10 del matí i la una del migdia, 18 explosions de gas que van ocasionar més de 200 morts i 100 ferits, quedant destruïdes 1.402 cases, 450 negocis, 600 vehicles i 10 km de carrers. Les pèrdues econòmiques van ser de 5.000 milions €.

Inicialment, Pemex va culpar a una empresa olivera que havia tingut una fuita d’hexà una setmana abans. Els veïns s’havien queixat de l’olor a gas fins al dia anterior. Llavors, serveis de l’ajuntament i tècnics de Pemexs van prendre mostres, detectant en alguns punts el risc d’explosió. Van aixecar les tapes dels registres per a que es ventilés però sense procedir a evacuar la població ni tan sols a advertir-la.

Les investigacions portades a cap semblen demostrar que Pemex havia construït un poliducte per a gas i gasolina i al cap d’un cert temps es va sobreposar en un punt concret una conducció d’aigua que feia contacte. El recobriment de les dues canonades va anar corroint-se i amb el pas dels anys es va produir una fuita que va empitjorar en les últimes setmanes amb un orifici d’1cm de diàmetre. La fuita es va filtrar cap a l’embornal on es van concentrar els gasos en una mescla explosiva. Les cinc principals explosions es van deure a grans quantitats de gasolina junt a altres combustibles, com hexà, gasos industrials i matèries orgàniques.

San Juan de Ixhuatepec, Mèxic

El 19 de novembre de 1984, la instal·lació de GLP (gasos liquats del petroli) de Pemex estava situada en el districte de Ciutat de Mèxic conegut popularment com a San Juanico. A la vall vivien unes 100.000 persones, en cases i barraques o similar, fins a 130 m de la planta. S'ha de remarcar que quan la planta es va construir al 1962 hi havia molt poques vivendes pròximes.

L’emmagatzematge estava format per: 2 esferes de 2.400 m^3, 4 esferes de 1.600 m^3  i 48 cilindres horitzontals, de diverses capacitats. En total, 16.000 m^3. El dia de l’accident, hi havia 11.000 m^3 emmagatzemats i s’estaven carregant alguns dipòsits.

La planta emmagatzemava per a la seva distribució posterior, GLP, procedent de la refineria PEMEX mitjançant tres canonades soterrades: 2 de 100 mm transportant propà i 1 de 300 mm amb diversos productes.

L’accident va començar a les 5:45 h del matí: es va produir la ignició d’una gran quantitat de GLP que s’havia fugat per trencament d’una canonada de 8” de diàmetre produïda com a conseqüència d’un sobreemplenat. Testimonis presencials asseguren haver vist el GLP fluint per sobre de les parets de la cubeta de retenció d’1 m d’alçada en la que s'ubicava el dipòsit.

El núvol de GLP que es va formar, ocupava una àrea de 200x150 m^2 i tenia un gruix de 2 m. Es va incendiar als 5-10 minuts d’iniciar-se la fuita, possiblement per una flamarada d’una torxa situada a ras de terra en la secció d’omplenat de botelles.

El núvol de gas havia arribat fins a les cases més pròximes, on es van produir incendis i explosions. La Universitat de Mèxic, a 25 km de distància, va registrar 9 explosions des de les 5:45 fins les 7:01. Les més intenses, que corresponien a Bleves, van ser la 2a i la 7a.

Fins a les 11 del matí es van produir petites explosions i l’incendi va continuar fins a les 6 de la tarda. La primera explosió va ser una VCE (explosió de vapor) seguida d’un “flashfire” (flamarada), que va afectar la part vapor de les esferes (podria ser que alguna d’elles estigués afeblida per un sobreemplenat i afectada estructuralment per la primera explosió). La segona explosió va ser molt violenta: es van produir BLEVEs d’una o més esferes, amb boles de foc de 200-300 m de diàmetre. Aquesta sèrie d'explosions, descrita com a terratrèmol, va destruir un gran nombre de cases.

Després es van produir més BLEVEs. En total, 4 esferes i 15 dipòsits cilíndrics van explosionar amb una BLEVE. Dos cilindres van ser desplaçats per l’explosió uns 1.200 metres.

Van morir 542 persones i 4.200 van resultar ferides, algunes greument. Prop de 10.000 persones van perdre les seves cases. 5 treballadors de la planta van morir, 200.000 persones van haver de ser evacuades. Quasi tots els morts es trobaven en un radi de 300 m del centre de la planta.

Quan es va construir la planta, les cases més pròximes estaven a més de 360 m (distància malgrat tot insuficient) però es va permetre que s’hi anessin construint o implantant habitatges, fins a 130 m de la tanca de la planta.

Explosió en un gasoducte del Urals, Rússia

El 4 de juny de 1989, el gas natural procedent d’una fuita d’un gasoducte ubicat al llarg del recorregut del Transiberià a Rússia, va formar un núvol i va explosionar prop d'Ufa, a uns 115 km a l’est de Moscou, destruint dos trens de passatgers que circulaven en aquell moment pel lloc de l’explosió. D’un total estimat de 1.200 passatgers, 600 hi van morir. El gas s’havia dipositat a la vall per la que passaven els trens. La causa principal de la fuita es deu, a la corrosió del material de la canonada.

Plataforma Piper Alpha, Mar del Nord, Regne Unit

El 6 de juliol de 1988, a les 10 de la nit aproximadament, una explosió va ser l’inici d’un desastre que comportar la total destrucció de la Plataforma Piper Alpha d’Occidental i un nombre molt elevat de morts.

Pocs segons després de la primera explosió, es va desenvolupar un gran incendi que va generar una gran quantitat de fum negre que va rodejar tota la plataforma excepte les parts inferior i una de les seccions de la part superior.

Moltes persones, de les 226 que es trobaven en la plataforma, van quedar atrapades en les àrees d’acomodació. Vint minuts més tard d’haver iniciat el foc, es va trencar una de les grans canonades que connectaven la Piper Alpha amb la plataforma Tartan Alpha de Texaco (de 24" a 26", a 140 kg/cm^2). Es va produir una bola de foc de més de 150 m de diàmetre sobre la plataforma que va suposar el trencament de més canonades i el col·lapse de l’estructura, en qüestió de poques hores. Al matí següent, tan sols un dels mòduls restava en peu.

Hi van morir 167 persones. Les pèrdues econòmiques se xifren en uns 2.000 milions d’euros. Dels 61 supervivents, 5 van saltar des de més de 50 metres al mar i 13 ho van fer des de 30m.

L'origen de l’accident va ser el següent: la nit anterior es va parar la bomba d’injecció de propà condensat d’alta pressió o bé per a fer una revisió programada de manteniment o per a reparar l’acoblament de velocitat variable ja que es produïen vibracions. Per un altra part, donat que la vàlvula de seguretat (PSV) havia de ser certificada de nou, es va aprofitar per retirar-la, sense posar una brida cega en la bomba. Van deixar el treball pendent amb la idea de continuar-lo al matí següent. Però a les 10 de la nit, en el torn següent, la bomba principal de condensat es va trencar i els operadors del panel, des de la sala de control, van decidir posar en marxa la bomba de reserva sense saber que estava en manteniment. Aquesta operació va ser la que va produir la fuita de gas de gran magnitud que als 10 minuts es va incendiar i explosionar. Per desgràcia el sistema de ruixadors automàtics en cas d’incendi s’havia desactivat per protegir els bussejadors prop del punt de presa d’aigua del mar.

Deixant a part la causa directa i immediata de l’accident cal assenyalar algunes deficiències estructurals que es van identificar el la investigació posterior. Molts dels treballadors s’havien contractat feia poc i per tant eren pràcticament nous. Els simulacres d’evacuació no s’havien realitzat des de feia 3 anys. La formació en temes de seguretat era molt deficient. Les vies d’evacuació cap als bots salvavides van quedar tallades.

Txernòbil, Ucraïna

L’accident de Txernóbil que va ocórrer a la ciutat d’Ucraïna (llavors antiga Unió Soviètica) el 26 d’abril de 1986, ha estat l’accident nuclear més greu de la Història, sent l’únic que ha arribat a la categoria de nivell 7 (nivell més alt) en l’escala INES.

La central nuclear de Txernòbil estava formada per quatre reactors RBMK-100 amb capacitat per produir 1.000 MW cadascun. Durant el període de 1977 a 1983 es van posar en marxa progressivament els quatre primers reactors. L’accident va frustrar que no s’acabessin dos reactors més que estaven en construcció. El disseny d’aquests reactors no complia els requisits de seguretat que en aquelles dates ja s’imposava a tots els reactors nuclears d’us civil en occident. El més important d’ells és al que li feia falta l’edifici de contenció.

El dia de l’accident, s’estava realitzant una proba per augmentar la seguretat del reactor, per això havien d’esbrinar quan de temps continuaria generant energia elèctrica la turbina de vapor una vegada s’hagués tallat l’afluència de vapor. Les bombes refrigerants d’emergència, en cas d’averia, requerien d’una mínima potència per posar-se en marxa i els tècnics de la planta desconeixien si, una vegada tallada l’afluència de vapor, la inèrcia de la turbina podria mantenir les bombes en funcionament.

Per realitzar aquesta proba els tècnics no volien detenir la reacció en cadena en el reactor per evitar un fenomen conegut com enverinament per xenó. Els operadors van inserir les barres de control per disminuir la potència del reactor i aquesta va caure fins els 30 MW. Amb un nivell tant baix, els sistemes automàtics poden parar el reactor i per aquesta raó els operaris van desconnectar el sistema de regulació de la potència, el sistema d’emergència refrigerant del nucli i altres sistemes de protecció. Amb el 30MW va començar l’enverinament per xenó i per evitar-ho van augmentar la potència del reactor pujant les barres de control, però amb el reactor a punt de parar-se, els operadors van retirar manualment massa barreres de control. De les 170 barreres d’acer al bor que tenia el nucli, les regles de seguretat exigien que almenys tingués mínim 30 barreres baixades i en aquesta ocasió van deixar tant sols 8. Amb els sistemes d’emergència desconnectats, el reactor va experimentar una pujada de potència extremadament ràpida que els operadors no van detectar a temps. A la 1:23, quatre hores després de començar l’experiment, alguns operadors de la sala de control es van adonar que alguna cosa anava malament.

Quan van voler tornar a baixar les barreres de control aquestes no responien degut a que possiblement ja estaven deformades pel calor i les van desconnectar per a permetre que caiguessin per gravetat. Es van escoltar forts sorolls i llavors es va produir una explosió causada per la formació d’un núvol d’hidrogen dintre del nucli, que va fer volar el sostre de 100 t del reactor provocant un incendi en la planta i una gegantesca emissió de productes de fissió a l’atmosfera.

La quantitat de material radioactiu que es va alliberar va causar la mort directa de 31 persones, va forçar al govern de la Unió Soviètica a l’evacuació d’unes 135.000 persones i va provocar una alarma internacional al detectar-se radioactivitat en diversos països d’Europa septentrional i central.

A més a més de les conseqüències econòmiques, els efectes a llarg termini de l’accident sobre la salut pública ha rebut l’atenció de diversos estudis.  

Buncefield, Regne Unit

L’11 de desembre del 2005 a les 6:03 del matí una sèrie d’explosions van provocar incendis que van arrasar l'emmagatzematge de combustible de Buncefield a Hemel Hempstead, a 40 km de Londres. L'emmagatzematge, operat per Total i Texaco, subministrava combustible a l’aeroport de  Heathrow i altres instal·lacions importants de la zona.

L’incendi ha estat considerat el pitjor succeït en el Regne Unit i Europa des de la II Guerra Mundial i es van arribar a utilitzar 15.000 m^3 d’aigua i 250.000 litres d’escuma per apagar les flames, mentre que van participar-hi 26 camions de bombers.

D’acord amb l’informe que va donar a conèixer Lord Newton de Braintree, president del Comitè d’Investigació de Buncefield, un dels tancs d’emmagatzematge va desbordar, però ni els treballadors, ni el sistema d’alarma van detectar el nivell alt de combustible. El dipòsit es va quedar vessant més de quaranta minuts abans que es produïssin les explosions.

Un complex d’establiments comercials en les proximitats de l'emmagatzematge de combustible va sofrir danys materials greus. Després de l’explosió inicial va ser necessari comprovar la integritat estructural de diversos edificis del lloc. Fins i tot van quedar afectats edificis situats a més de 800 metres de distància. La magnitud de l’explosió va ser de 2,4 en l’escala de Richter.

Historial d'accidents

Enllaços relacionats

Informació

© 2008 Universitat Rovira i Virgili