saltar al contingut principal
Cercar
URV

Simone De Beauvoir

Data de naixement i/o mort:
1908 – 1986, França
Destacada per...
les seves idees feministes i existencialistes.

Simone de Beauvoir era filla de Georges de Beauvoir, efímer advocat i actor aficionat, i Françoise Brasseur, jove dona de la burgesia de Verdun. Als 5 anys entrà al Cours Desir, on són escolaritzades les nenes de bona família. De bon començament, Simone es distingeix per la seva capacitat intel·lectual i acaba cada any en el primer lloc. Després de la Primera Guerra Mundial el seu avi matern Gustave Brasseur, president del Banc del Mosa, fa fallida i es declarat en bancarrota, precipitant a tota la seva família al deshonor i al col·lapse. La seva infància va estar marcada per ser una dona: el seu pare esperava tenir un fill que estudiés a l’École polytechnique. Encara que mai va arribar a identificar-se plenament amb les conclusions freudianes, Beauvoir reconeix la importància que les experiències de la seva infantesa van tenir en la seva configuració com a ésser humà, tant afectiva com intel·lectualment. Sembla que algunes de les circumstàncies de la seva infància li van influir d'una forma molt important: la situació econòmica; l'exclusió del seu pare del lloc que tenia i la seva transferència al Ministeri de Guerra amb un petit salari, la qual cosa va portar a la família a reduir significativament el seu nivell de vida i a desagradables disputes domèstiques. Tanmateix aquesta situació va portar a de Beauvoir a dirigir-se sense interrupció cap a una carrera universitària.
A la seva joventut, Simone anava a passar les seves vacances d'estiu a Saint Ybard, propietat familiar, hi ha moltes referències a aquestes estades felices a Memòries d'una jove formal. Als 14 anys Beauvoir va començar a tenir seriosos dubtes sobre certes qüestions de la fe cristiana, i va arribar a la conclusió que no creia en Déu. Amb la pèrdua de la fe arriba una reflexió sobre la finalitat de la mort. El seu rebuig de tota creença religiosa i la seva rebel·lió contra el fet de la mort són sens dubte qüestions comunes amb Sartre, Camus, Malraux i altres pre-existencialistas i existencialistes. El seu primer batxillerat (Literatura i llatí), el va aconseguir de forma brillant a l'estiu de 1924. El 1925 va superar el mateix nivell en filosofia i matemàtiques, i va accedir a l'Escola Normal Lliure (Institut Sant-Marie) a Neuilly, una escola privada per a treballar una licence-ès-lettres, i a l’Institut Catòlic per matemàtiques. El 1929 comença els estudis de filosofia a la Facultat de Lletres de la Sorbona. Allà va conèixer altres joves intel·lectuals, incloent Jean-Paul Sartre. Simone de Beauvoir va obtenir el segon lloc de la seva promoció de filosofia. Després de la facultat es traslladà a Marsella i es casà amb Sartre. Simone, però, se sent atreta per algunes alumnes seves, com Olga Kosakiewitcz o Bianca Lamblin, amb qui té relacions homosexuals. Poc abans de la Segona Guerra Mundial, la parella Sartre-Beauvoir es va traslladar a París.
L’obra La convidada va ser publicada el 1943. En ella es descriu, a través de personatges imaginaris, la relació entre Sartre, Olga i ella mateixa, desenvolupant al mateix temps la seva reflexió filosòfica sobre la lluita entre la consciència i la possibilitat de reciprocitat. L'èxit va ser immediat. El 1943 va ser suspesa com a professora en resposta a una denúncia per "corrupció i abús de menors", presentada el desembre de 1941 per la mare de Nathalie Sorokine.
Amb Sartre, Raymond Aron, Michel Leiris, Maurice Merleau-Ponty, Boris Vian i alguns intel·lectuals d'esquerra, va fundar el diari Les Temps Modernes, que tenia la intenció de fer conèixer l’existencialisme mitjançant la literatura contemporània, al temps que volia ser molt crítica respecte al capitalisme burgès.
El 1949, obté el reconeixement per la publicació d’El segon sexe. El llibre ven més de 22.000 còpies en la primera setmana, provocant la publicació d’articles contradictòries d’Armand Hoog (en contra) i de Francine Bloch (a favor) a la revista La Nef, provocant un escàndol fins al punt que el Vaticà l’incorporà a l’índex de llibres prohibits.
El 1954, va guanyar el Premi Goncourt per Els mandarins i es va convertir en una de les autores més llegides al món. Aquesta novel·la tracta de la post-guerra posa de relleu la seva relació amb Nelson Algren, una vegada més a través de personatges imaginaris. Algren no pot suportar el vincle entre Beauvoir i Sartre, i no estant capaç d’aturar-lo, decideixen trencar. El 1964 va publicar Una mort molt dolça, que relata la mort de la seva mare.
Durant la postguerra europea, Beauvoir es compromet amb moviments polítics. Escriu sobre les dictadures espanyola i portuguesa, entre altres temes, a Combat, la revista d’esquerres dirigida per Camus.
Va tenir una actuació molt decidida a favor de la independència algeriana i, juntament amb Gisèle Halimi i Elisabeth Badinter, va ser decisiva la seva denúncia de l’actuació de l’exèrcit i la policia francesos per les tortures infligides a les dones durant la guerra d'Algèria.
La seva activitat política pròpia va començar a la primeria dels anys 70 amb els inicis del MLF francès. Beauvoir pren partit sobre el dret a l'avortament i la legalització de la contracepció. Amb Gisèle Halimi, va co-fundar el moviment Choisir, el paper va ser decisiu per a la legalització de la interrupció voluntària de l'embaràs. L’escriptora, també va participar en moltes manifestacions i actes públics, en un moment en què la seva visibilitat com a intel·lectual era molt gran. Fundà, l'any 1977, amb altres dones, la revista Questions féministes, que esdevindrà Nouvelles Questions Féministes a partir del 1981, després d’una escissió de les feministes “radicals” com Monique Wittig. En els darrers quinze anys de la seva vida, i al costat de Sylvie Le Bon, Simone de Beauvoir es dedicà en cos i ànima al moviment feminista, tant amb la seva presència com amb els articles que escrivia. Després de la mort de Sartre el 1980, va publicar La cerimònia dels adéus, on es descriuen els últims deu anys amb el seu company amb detalls mèdics i íntims tan crus que va topar amb bona part dels deixebles del filòsof. Aquest text va seguit de les Entrevistes amb Jean-Paul Sartre que va enregistrar a Roma a l'agost i setembre de 1974, en què Sartre repassava la seva vida i aclaria alguns punts del seu treball. Simone va morir el 1986 a París.