Introducció

Jordi Tiñena
Vicepresident del Consell Social

UNA HISTÒRIA DE TENACITAT

Permeteu que us expliqui la història de l’Eudald, que narra mossèn Solivella a Mort a Menorca.

“Això era en la marinera vila de Calabaixa, fa molts, molts anys. El dia que comença aquesta història, el sol lluïa esplèndidament. Semblava un dia normal d'estiu, però no ho era perquè els pescadors de Calabaixa van tornar de la mar amb la fadiga inútil al rostre i les paneres buides. I així van continuar fins que cansats de bogar com fantasmes per aquella mar sorprenentment buida van deixar podrir les barques i van canviar el rem per l'aixada. D'aquella mar erma, de la qual els peixos havien fugit, no en va sortir res més que un vell bagul, atrapat amb la xarxa per l'Eudald, que havia de canviar la vida dels calabaixins.

Era un gran bagul de fusta florida i ferro rovellat, tancat amb dos grans cadenats. Tot el poble es va arrenglerar a la platja, excitat per la novetat i encuriosit per la troballa, i delerós de veure'l obert. L'Eudald, però, es va mostrar inflexible.

-El bagul s'obrirà a casa. Què n'ha de fer ningú del que hi ha dins? -Després es va dirigir al seu veí Ermengol-: Tu tens un carro. Doncs porta'l i cap a casa. Vós també veniu, mossèn Pàmies. I vós també -va afegir, mirant el mestre.

I així es va fer. El poble es va quedar a la porta. A dintre, l'Eudald i la dona, l'Ermengol, el mestre i mossèn Pàmies observaven el bagul sense obrir lo. Quan a la fi l'Eudald es va decidir, la seva dona no va ser capaç de reprimir un gest de desil·lusió:

-Tot són papers! -va exclamar abocant s'hi.

El crit era tan espontani que havia de travessar les portes i, repetit per cent veus satisfetes, arribar fins a l'últim racó de Calabaixa.

-Tot són llibres -va rectificar el mossèn, amb veu no prou alta perquè arribés al carrer-. I força antics.

Papers, llibres... L'Ermengol, veient que no en trauria res, se'n va desinteressar amb mal dissimulat desengany i es va acomiadar amb un gest de circumstàncies.

Al bagul hi havia una bona pila de volums molt gruixuts i ben relligats, malmesos per l'efecte de l'aigua, que n'havia esborrat pàgines senceres i fet il·legibles moltes altres. Hi havia també centenars de fulls solts, però numerats, en no gaire millor estat.

-Què són? -es va atrevir a preguntar l'Eudald, mirant alternativament mossèn Pàmies i el mestre . Valen alguna cosa?

Mestre i mossèn es van mirar, i amb un encongiment d'espatlles i quatre paraules de compromís, plenes de seny, van prometre tornar l'endemà a primera hora per tal de veure'ls amb deteniment.

Mossèn Pàmies no recorda haver experimentat cap sensació especial, ni tan sols curiositat, davant d'aquell munt de paperots, com van ser qualificats al poble. Pràctic, assenyat i poc tafaner, es va acontentar a pensar que devien ser documents comercials sense gaire interès, procedents d'algun naufragi. Se n'escriuen tants de papers! (...)

El mestre, més curiós i il·lustrat, es va atrevir a somiar el descobriment d'uns manuscrits importantíssims i es va veure fent conferències als Ateneus i formant part de totes les Acadèmies. Els seus eren, com pot veure, uns somnis mediocres i, sobretot, impossibles, atesa la seva coneguda insolvència en aquestes matèries i la seva encara més coneguda mandra per fer alguna altra cosa que no fos somiar, ben estirat al llit. Aquella nit, però, va dormir malament.

Amb el toc de les sis els pescadors es feien a la mar amb l'esperança renovada de trencar, aquell dia sí, el malefici i d'acabar amb l'eixutesa d'aquella mar gasiva, i a la platja quedava varada per sempre més la petita barca de l'Eudald.

També avui es va llevar aviat. Però en lloc d'embarcar-se va restar immòbil davant el bagul, tot esperant el mestre i el mossèn. I mentre els esperava, va avançar feina. Va anar traient tots els papers i els va classificar, segons li va semblar més profitós, en dos grups. En el primer va amuntegar tots els que, malmesos per l'aigua, va creure d'impossible lectura. En l'altre, tots els que li va semblar que es podien llegir. Feta la tria, va encendre un foc i va cremar la pila de paperassa inútil, i va traslladar l'altre munt a les golfes. Finalment, amb l'ajut de la dona, va pujar també el bagul buit. I al setè viatge va descansar. Va descansar i va esmorzar copiosament.

Mossèn Pàmies, en aquell mateix moment, descansava a l'ombra d'un llimoner del seu jardí contigu a la sagristia, després de la missa del matí. Al cap d'una estona, va creure arribada l'hora de veure els papers de l'Eudald i se'n va anar a casa seva.

Quan hi va arribar, el mestre ja hi era i els dos xerraven a la vora dels manuscrits. L'Eudald es va aixecar de la cadira, nerviós.

-Mossèn, anem per feina, que se'ns farà l'Àngelus i no haurem començat.

- Són tots aquí? -va preguntar assenyalant la pila.

-Tots els que encara es poden aprofitar. Els altres els he cremat.

-I estàs segur que no n'has cremat cap de bo?

L'Eudald se'l va mirar amb rancúnia, però no va arribar a respondre.

-El primer que hem de fer -va intervenir amb suficiència el mestre- és ordenar-los. En un cantó tots els volums, en l'altre els papers solts.

-I després? -L'Eudald no podia estar-se quiet.

-No facis preguntes i treballa. Ja hi arribarem, a després -va dir el mossèn de mala manera.

I hi van arribar ben aviat, perquè la destrossa del foc havia deixat únicament vuit volums i un munt, si fa no fa igual, de fulls per relligar.

-I ara?

El mestre es va mirar l'Eudald de dalt a baix, amb superioritat.

-Ara els ordenarem per la numeració. Mossèn aquesta és feina vostra. Ja deveu haver vist que són números romans.

Per sort, la majoria dels papers havien estat col·locats sense remenar-los gaire i, així, mossèn Pàmies se'n va sortir amb poca dificultat. Amb tot, però, sigui perquè l'Eudald n'havia canviat l'ordre en treure'ls del bagul, sigui perquè en faltaven, o perquè el foc havia fet més estralls que l'Eudald no es pensava, o per totes tres coses alhora, el cas és que van necessitar dos dies abans no van creure acabada l'ordenació. A la fi en van resultar sis piles de diferent gruix, que podien ser sis llibres o vint-i-sis. A més, van observar que estaven escrits en diferents llengües: en llatí, en català i en una llengua estranya que van decidir que era moro. Quant a llegir-los, els coneixements de llatí del nostre mossèn no anaven més enllà de la litúrgia i els del mestre no ultrapassaven els nivells escolars que havia adquirit feia massa anys. Pel que fa a l'àrab, ni un borrall, és clar; i els que eren en català tenien una lletra tan enrevessada que exigien una paciència i una voluntat que el mestre no tenia i el mossèn no creia necessària.

-El que has de fer és deixar-ho córrer. Ja hem perdut prou de temps -li va aconsellar el mossèn, fart d'estar-se a les golfes.

-En tot cas porta-ho a Ciutat. Potser te'n daran alguna cosa- li va aconsellar el mestre, desanimat d'aconseguir els seus somnis.

L'Eudald, però, tenia massa caràcter per abandonar tan aviat. Convençut que aquells llibrots li havien de dur la fortuna, es va encaparrar a saber què deien. S'hi va capficar de tal manera que tot el poble, això sí, sense sorpresa perquè ja de petit havia mostrat el seu irracional determini, va creure que havia enfollit sense remei i se'n va compadir alimentant-lo en secret. Seguint les instruccions del benèvol mossèn Pàmies, tot el poble, per rigorós torn rotatiu, va atendre l'alimentació de l'il·luminat, sempre que aquest va ser al poble. A les hores, sempre hi havia el plat escudellat al brancal de la porta, que l'Eudald sortia a recollir puntualment.

L'Eudald va ser tingut per boig per voler saber el que un altre foll havia escrit molts anys enrere.

Des del moment que mossèn Pàmies i el mestre el van abandonar fins al dia en què va creure arribada la seva fortuna van passar vint anys d'esforç solitari, que si li van valdre la fama de foll també el van convertir en l'home més il·lustrat del país. De primer, va aprendre a llegir. I quan ja se sabia de memòria el LLibre de bons amonestaments i era capaç de recitar d'una tirada la Peregrinació del venturós pelegrí, es va enfrontar amb el llatí i els textos antics de la mà d'un monjo de Poblet, que era una mica parent seu. S'ho va vendre tot i es va embarcar vers la península per anar al monestir de la Conca de Barberà.

Després de vuit anys de vida monàstica, l'Eudald era capaç de traduir de carrera els textos més subtils. Havia arribat l'hora d'ampliar els seus estudis i no hi va fer res que l'abat l'intentés convèncer dels grans serveis a la cultura del país que podria fer treballant a la biblioteca del monestir. (...)

D'allí va emprendre un llarg viatge per totes les terres conegudes fins que va trobar un mahometà que va consentir a ensenyar-li l'àrab, amb la condició que es convertís a la fe de Mahoma. I l'Eudald, poc fet a les subtileses de l'esperit, es va deixar adoctrinar pel seu mestre, que va començar per la lectura de la Tuhfat al-arib fi-l-radd ala ahl al-salib. El muslim li va mostrar pacientment els secrets de l'Alcorà amb una sol·licitud gairebé maternal. Set anys després tornava a Calabaixa, ennegrit pel sol del desert i decidit a desxifrar els papers curosament desats a les golfes.(...)

Llavors, sense emocions inútils va començar a llegir, l'un rere l'altre, els papers amuntegats. De seguida va poder comprovar que aquella classificació que havien fet el mossèn i el mestre havia barrejat diferents textos i se li va escapar un somriure mofeta. (Si he de ser sincer no se li va escapar, i a més va ser una gran riota). Per les seves mans van passar llibres de contemplació, tractats de filosofia, d'astronomia i de medicina, llargs textos versificats de caire divers, llibres de controvèrsia i rudimentàries novel·les. A la fi, quan començava a creure que havia estat perdent el temps, va ensopegar amb un text àrab que li va retornar l'esperança. Era un tractat d'alquímia dividit en quatre parts, corresponents als quatre elements. I en l'últim, De l'aigua, un llibre, De com Déu Nostre Senyor ha creat los peixos i les arts per pescar-los, on s'explicava amb detall el procés a seguir per obtenir un esquer meravellós que tenia la virtut d'atreure la pesca al seu entorn. Llavors va ser conscient de la seva deficient formació.

Dos anys després entrava novament a les golfes amb un munt de capses ben embalades, disposat a fabricar l'esquer. Durant aquests dos anys s'havia donat en esclavatge a un químic de Sarrià que, a canvi i en hores lliures, li va ensenyar els misteris de la matèria.

L'Eudald va dedicar encara tres anys de provatures, de vacil·lacions i de tempteigs fins que va estar segur que l'havia obtingut i va fer cridar mossèn Pàmies.

Calabaixa té la mar buida, però encara tenia un verd impossible, calent i mansoi. Feia molta calor i mossèn Pàmies s'estava sota el llimoner llegint una novel·la. Des de l'ombra va sentir les petjades i va veure arribar l'Ermengol, que se li va plantar al davant, sense pressa. Es va eixugar el front amb un mocador envellit.

L'Eudald us crida -li va dir-. Diu que ja està.

Mossèn Pàmies va fer un gest de disgust: Ja hi tornem.

Es va incorporar, va desar el llibre, es va abotonar la sotana i va anar a casa de l'Eudald.

L'Eudald estava en un racó, prop del finestró rodó, envoltat d'estris, d'esquena a la porta. Mirava fixament una peça quadrada de petites proporcions, molt fosca, i murmurejava una lletania indesxifrable fent gestos rituals amb el cap. El va pressentir i es va girar bruscament.

-Ho he aconseguit! -va exclamar.

I va començar a parlar. Es passejava excitat amunt i avall sense deixar d'enraonar dels esforços que hi havia esmerçat, dels sacrificis, dels dubtes... Mossèn Pàmies se l'escoltava silenciós i, potser, incrèdul: comprensiu. En el fons, però, s'encauava una sospita (...) i si havia deixat congriar-se, durant anys i davant d'ell mateix, el vell esperit de la bruixeria? I si havia confós, en la seva bona fe, la follia amb la possessió diabòlica? Es va estremir només de pensar-ho i el va invair la intranquil·litat, i la por. Quan va sortir dels seus pensaments, l'Eudald deia:

-Demà aniré a pescar.

Al carrer, la gent l'esperava nerviosa. L'Ermengol no havia sabut callar i aquell ja està, imprecís, però esperat, s'havia estès per la població.

L'endemà, davant d'un poble burleta, però intranquil, i amb dret a ser-hi ja que l'havia mantingut, l'Eudald es va embarcar amb l'Ermengol i es va endinsar en la mar. Al vespre, la festa. La barca havia tornat curulla de peix. I així va ser també el segon dia. I el tercer. I a Calabaixa van començar a fer barques.

Mossèn Pàmies, que havia atribuït la pesca del primer dia a la sort i la del segon a la casualitat, es va haver de rendir davant de l'evidència del tercer. I amb la rendició van tornar les sospites i el desassossec. I llavors ho va voler comunicar al bisbe. Al bisbat, és cert, no hi van donar gaire importància. Per què n'havien de donar als deliris d'un foll de Calabaixa? Però tant per tranquil·litzar mossèn Pàmies com perquè, avesats a enfrontar-se amb casos de màgia infernal, més valia ser prudents, van decidir d'enviar-hi mossèn Cavaller, especialista en pràctiques rituals i exhorcismes, casualment a l'illa per aquella època, tot guardant en secret el seu viatge. El secret, tanmateix, va durar poc. No havien passat gaires dies que la notícia, atribuïda a fonts de tota credibilitat del mateix bisbat, apareixia en primera plana al diari de Ciutat, seguint fidelment el relat que mossèn Pàmies n'havia fet confidencialment, corregit únicament en petites qüestions d'estil. I pocs dies després la reproduïen a Barcelona. Els lectors van saber fins al detall la increïble història de la pesca a Calabaixa i la encara més increïble història de l'Eudald, i van conèixer l'existència d'aquell esquer prodigiós que tant havia intranquil·litzat l'episcopat, ja que hi havia enviat un especialista de la categoria de mossèn Cavaller.

Aquell mateix matí, a Barcelona, un famós professor medievalista llegia el diari mentre esmorzava,i un industrial de fortuna ensumava el negoci. Als pocs dies viatjaven tots cap a Calabaixa.

Amb mossèn Cavaller i l'insigne medievalista hi arribaven també els firaires i els tafaners, els desvagats i els lladregots, les barjaules i els comerciants, i algun industrial rodamón. Calabaixa va viure llavors una activitat tan intensa que va trastocar els costums, va canviar els caràcters, va transmudar el poble i va trastornar els homes. I l'empresari aventurer controlava minuciosament l'explotació de la riquesa que l'esquer, fals o autèntic, proporcionava.

Amb mossèn Cavaller i el medievalista, també van arribar a Calabaixa dos advocats amb severes instruccions de l'empresari. Es van entrevistar amb l'Eudald i li van comprar l'esquer, que una vegada obtingut havia deixat de tenir interès per a ell, per una quantitat raonable. Després es va aixecar la factoria de Salazones y Conservas del Mediterraneo S.L., i es va construir el moll, i la mar es va tornar a omplir de barques. I la prosperitat va arribar a Calabaixa.

Mossèn Cavaller, després d'una llarga estada al poble, enmig de l'activitat transformadora, va tornar a la Seu conciliador i satisfet. Si de primer va arrufar el nas i va començar a martiritzar mossèn Pàmies amb interrogatoris, llargs però civilitzats, i va citar testimonis a un ritme vertiginós, que va quedar reflectit en el seu quadern avui desaparegut, més tard va canviar d'actitud en comprovar els prodigis de l'esquer, i davant la impossibilitat d'encendre fogueres i d'endegar processos, sobretot arran d'una oportuna insinuació del bisbat, que havia estat alertat de la inoportunitat per al desenvolupament del país de qualsevol intromissió eclesiàstica, va canviar d'actitud i es va decidir a proclamar des de la trona la generositat i l'amor de Déu, que, a través de l'Eudald, havien fet possible la riquesa de Calabaixa.

Després se'n va anar, no sense deixar començada la construcció d'una nova Església al bell mig del poble, sota l'advocació de sant Pere.

Mossèn Pàmies, entretant, apartat de tota activitat per mossèn Cavaller, s'ocupava d'algunes feines de la intendència del Seminari.

Quant al medievalista, va tornar a Barcelona al cap d'una setmana, sense conèixer la prosperitat, amb les mans buides, el cor trist i una terrible certesa que li corsecava l'ànima. Va mantenir dues llargues entrevistes amb l'Eudald, que li va explicar de cap a cap els llibres que havia llegit i els treballs que va haver d'emprendre per aconseguir-ho. A la fi de la segona entrevista ja no tenia cap dubte sobre l'origen d'aquells papers. El tercer dia hi va tornar amb una emoció intensa, però controlada, i va demanar a l'Eudald que els hi deixés examinar. La resposta de l'Eudald tenia una lògica aclaparadora.

-No els tinc. Els he cremat. El d'alquímia perquè ningú no pogués saber què cal fer per tenir l'esquer. Els altres, perquè no em servien per a res.

El medievalista va sentir per primera vegada que la seva civilitat trontollava i va experimentar un odi intens i profund per aquell pescador estúpid que havia destruït documents d'un valor incalculable. Tota la seva filosofia del seny feta de classicisme mediterrani, de paciència, moderació i laboriositat, es va esquerdar en un mecagundéu irreprimible i sorollós, inútil però alliberador de debò (...). La sobtada explosió del medievalista era, és clar, injusta, però justificada; perquè ell sabia que l'Eudald havia cremat el bagul que l'hivern de mil tres-cents set havia perdut Ramon LLull en un naufragi davant de les costes de Pisa de retorn de Bugia i que, entre altres, contenia l'original àrab de la Disputatio Raymundi".

Fins aquí la contalla. El meu Eudald no és un home de ciència. Si ho fos no hauria cremat el bagul. Però és un personatge tenaç que sap que res no es fa sense esforç. No em resta sinó desitjar que mantingueu l’esperit científic amb què heu abordat els treballs de recerca avui premiats, persevereu en la curiositat intel·lectual i n’accepteu els reptes amb la tenacitat i l’esforç del meu Eudald, en benefici de tots plegats.

Enhorabona.

« anterior | següent »