saltar al contingut principal
Cercar
URV

Perfils URV: alumni

Perfils URV

En aquest espai alguns dels més de 30.000 titulats a la Universitat Rovira i Virgili ens expliquen la seva experiència i recorden el seu pas per aquesta institució. Si coneixeu persones titulades a la URV que hi puguin contribuir, podeu enviar el suggeriment al Gabinet de Comunicació i Relacions Externes: gc@urv.cat

Altres perfils

Jordi Gràcia-Sancho

Investigador de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer

Entrevista realitzada el 25 de març de 2015, per Francesc Domènech, periodista

“La recerca que fem està reconeguda i això facilita les coses”

P. Fa anys que estudia la cirrosi. Acabarem vencent aquesta malaltia?

R. Sí. Segurament, sí. La cirrosi és la malaltia crònica del fetge que es dóna perquè hi ha un "insult", que pot ser per consum excessiu de substàncies tòxiques o per un virus. Ara hi ha molta rellevància amb els nous tractaments contra l'hepatitis C perquè s'ha trobat un tractament que és molt efectiu, i certament, la cirrosi, que té molta prevalença, amb molta mortalitat i morbiditat, crec que amb el temps l'acabarem superant. També és ben cert que hi ha conductes de risc, que són inherents en un sector de la població i impliquen un treball que va més enllà del desenvolupament de fàrmacs. Però sí que podem conèixer què passa quan som capaços de curar o almenys d'aturar la progressió de la malaltia amb tractaments antivirals. Aquests pacients deixen de progressar, no empitjoren, però poden tornar enrere? Poden tornar a ser una persona sana? Això encara no ho sabem. L'últim treball que he publicat va molt en aquesta línia. Descrivim com es pot induir l'expressió d'un factor de transcripció (és una proteïna que s'uneix a l'ADN i promou la transcripció de diferents gens). El que fem és descobrir que un factor de transcripció, si l'induïm al fetge, comporta l'expressió de molts gens que són beneficiosos per a la funció del fetge i fa que s'aturi la malaltia. És un treball basat en moltes tècniques (amb animals d'experimentació, amb cultius...) i obre la porta al desenvolupament d'estudis en persones a les quals se'ls puguin subministrar fàrmacs (n'hi ha diversos que indueixen aquest factor de transcripció) i veure què passa amb els malalts que, tot i que han deixat de progressar, continuen sent cirròtics.

P. Pràcticament ha dedicat tota la carrera al fetge i especialment a la cirrosi. Quins serien els reptes que hi ha plantejats soobre aquest òrgan i aquesta malaltia?

R. El primer seria aquest, fer anar enrere la malaltia. Ens ve un gran repte, que és la cirrosi derivada del fetge gras. Sabem que l'obesitat és una epidèmia, sobretot en països desenvolupats, i hi ha moltes proves clares que una part de la població que té fetge gras i obesitat acabarà tenint cirrosi. Es tracta, per tant, d'una nova població amb una patologia diferent que fa que el transcurs de la malaltia sigui diferent, perquè l'origen és diferent. I hem de veure com podem tractar tot això, i com ho podem fer perquè aquests pacients no empitjorin o, fins i tot, millorin.

D'altra banda, inicio una nova línia de recerca, gràcies al suport de l'Institut de Salut Carlos III, que estudia com el fetge pot modificar-se o canviar a causa de l'edat. Sabem que cada vegada l'edat mitjana de la població és més alta (i això és bo), però desconeixem totalment què passa en la microcirculació d'un fetge a mesura que avança l'edat. Comparem un adult de 40 anys amb un de 90 i no sabem, quan es prenen un fàrmac, com l'afecta en funció de l'edat. És un àmbit molt desconegut i hi ha molt poca bibliografia científica. Cada vegada tenim una esperança de vida més alta i, per tant, la població que pot patir malalties de fetge pot canviar molt pel que fa a l'edat mitjana. Les complicacions per cirrosi es produeixen en una edat adulta, majoritàriament en homes d'entre 40 i 60 anys, i no sabem si aquesta franja s'anirà movent o s'anirà ampliant. No sabem quin comportament tindran els fetges, quina serà la seva fisiopatologia en els malalts crònics a mesura que avanci l'edat, o fins i tot en casos de danys aguts: prendre un fàrmac a tu no et pot afectar, però a algú més gran sí, i de manera rellevant. En aquesta recerca que iniciem rebem la col·laboració d'un laboratori que fa molts anys que treballa l'envelliment a la Universitat de Sidney... I això és el que ens espera, al meu grup, els pròxims quatre o cinc anys. 

P. Aquí la recerca la feu en col·laboració amb l'Hospital Clínic. Per tant, "viviu" del treball clínic que es fa a l'Hospital...

R. Això va canviant. Quan vaig tornar de la meva estada postdoctoral, vam començar a prendre'ns més seriosament aquest tema. L'Hospital col·lecciona mostres destinades al diagnòstic. Vam parlar amb el comitè ètic per poder començar a processar una part d'aquestes mostres i donar-nos opció a estudiar mecanismes, vies de senyalització... Principalment, treballem amb cèl·lules en cultiu i amb animals d'experimentació. Col·laborem amb cirurgians i agafem mostres que es llençarien (d'òrgans trasplantats, per exemple), de manera que podem comparar si es comporten igual que els models d'experimentació de cèl·lules i animals que tenim.

P. Recentment s'ha parlat molt de l'hepatitis C per la polèmica a l'entorn del nou tractament i la introducció al sistema públic. La societat ha rebut bé la informació sobre la malaltia i el nou tractament?

R. Que quedi clar que no sóc metge. Caldria un hepatòleg que ens digués en quin moment de l'estat de la malaltia el tractament és eficaç. Òbviament, però, estem davant d'un gran avenç. És cert que prové de les empreses farmacèutiques, però és un avenç que si es considera que la vida no té preu és clar que el tractament s'hauria de pagar. Que s'hauria d'haver negociat millor amb les farmacèutiques per acordar uns preus més en línia amb el moment actual? No ho sé. Això ho deixo en mans dels metges i dels polítics que s'hi dediquen. Però, sens dubte, estem davant d'un tractament que, tot i venir de les farmacèutiques, es basa en molts anys de recerca d'equips d'hospitals, de laboratoris i de l'empresa privada. Al final es tracta d'una conjunció, d'una sinergia, que combina allò que surt dels ens públics amb el que desenvolupen les farmacèutiques. Crec que la informació que ha arribat a la societat ha sigut molt de baix, molt polititzada. Però hem d'estar d'enhorabona perquè quan metges i polítics han parlat, s'ha acordat que el medicament arribi als pacients, sempre sota criteri mèdic i no segons criteris econòmics. Estem davant d'un avenç per a la població mundial, perquè de pacients amb hepatitis C n'hi ha milions a tot al món.

L'Institut de Recerca Biomèdica August Pi i Sunyer de Barcelona té la seu a l'edifici Esther Koplowitz, al carrer Rosselló de Barcelona, a tocar de l'Hospital Clínic. L'IDIBAPS el dirigeix el reusenc Ramon Gomis. Jordi Gràcia-Sancho dirigeix un grup de recerca format per Anabel Fernández, María Navarro, Diana Hide, Raquel Maeso, Sergi Guixé, Martí Ortega i Sergi Vila.

P. Treballa a l'IDIBAPS. És una institució prou valorada al país?

R. L'IDIBAPS és un dels centres de recerca biomèdica més importants de l'Estat, potser el que més, i això no ho dic jo sinó que es treu de dades objectives. Potser pel fet d'estar a l'ombra de l'Hospital Clínic, tothom relaciona la recerca que fem nosaltres amb l'Hospital i no tant amb una institució pròpia com és l'IDIBAPS. Quan vas a congressos, si dius que véns de l'IDIBAPS costa una mica, però si dius que véns de l'Hospital Clínic és molt més fàcil. Suposo que és qüestió de temps i de fer màrqueting. Però és clar que aquest centre és capdavanter en molts àmbits de recerca.

P. Amb 34 anys, se sent  un privilegiat per poder fer recerca al més alt nivell al costat de casa?

R. Privilegiat sí, sens dubte. Però també t'he de dir que m'he esforçat molt per arribar a on estic i que continuo esforçant-me. He hagut de fer molts sacrificis, he passat èpoques més dolentes que d'altres i he tingut la sort dels meus mentors, Jaume Bosch i Joan Carles Garcia-Pagán, que sempre han estat al meu costat i m'han ajudat... Però certament és un privilegi. En el país on vivim és molt difícil obtenir finançament, tot i que tenim la sort que estem ben valorats i que la recerca que fem està reconeguda, i això facilita les coses... A poc a poc... És qüestió de constància, de perseverança, de treballar dur... I això és el que he fet.  Molts amics s'han quedat als Estats Units i han pogut desenvolupar la seva carrera, amb millors condicions econòmiques i de reconeixement, però no poden tornar. Tinc una carrera científica d'onze anys i durant aquest temps he treballat dur cada dia, aixecant-me ben d'hora, com diu algú. Treballar a l'IDIBAPS va ser una decisió en tornar de Boston, en veure que hi podria desenvolupar una recerca de primer nivell, competint amb qualsevol institució mundial. Però jo continuo vivint a Tarragona. Em sento molt tarragoní, m'estimo molt la meva ciutat, les seves festes majors, m'ho estimo tot.... I he preferit tenir la família a Tarragona... Crec que es pot compaginar. La Renfe va com va, però ho podem compaginar cada dia i treballar dur.

Per cert, a Boston em van encarregar un seminari i aquell dia vaig acabar amb una imatge de Tarragona, de l'Amfiteatre... I ho vaig agafar com a rutina i ara sempre ho faig. Vaig introduint els castells, la Catedral, la baixada de l'Àliga (no ho acaben d'entendre)... És una marca, és el meu origen i, com que me l'estimo molt, intento ser un bon ambaixador i que la gent la conegui.

P. És fruit de la Universitat Rovira i Virgili. Quin missatge donaria als estudiants?

R. Han passat molts anys. I fixa't que hi ha molts coses que avui s'expliquen a Bioquímica que a la meva època encara no s'havien descobert. Per tant, suposo que el pla docent ha canviat. Però jo sempre tinc una anècdota que és rellevant i pot ser útil als estudiants actuals o futurs. Vaig fer un Erasmus que em va donar el primer contacte amb la recerca. Recordo el primer dia a Londres, que suposa un salt quantitatiu important, i el tutor em va preguntar què fèiem a Tarragona. Em va demanar que li traduís el nostre pla d'estudis. Em va semblar que no sabien què fer amb mi. Vaig traduir-lo i l'hi vaig donar. Només et diré que no vaig treballar amb els estudiants. Vaig treballar directament amb els doctors. És a dir... que no tenim res a envejar. Els professionals del Departament de Bioquímica, en la gran majoria, són els mateixos que em van tenir a mi i, per tant, estic segur que la qualitat docent, la de les pràctiques i de tot és a un nivell excel·lent respecte a altres institucions. I l'anècdota que t'he explicat n'és un exemple evident.