saltar al contingut principal
Cercar
URV

Perfils URV: alumni

Perfils URV

En aquest espai alguns dels més de 30.000 titulats a la Universitat Rovira i Virgili ens expliquen la seva experiència i recorden el seu pas per aquesta institució. Si coneixeu persones titulades a la URV que hi puguin contribuir, podeu enviar el suggeriment al Gabinet de Comunicació i Relacions Externes: gc@urv.cat

Altres perfils

Gerard Jara

Emprenedor i soci fundador del hòlding Candor AGS, Inc.

Entrevista realitzada el 2 d'octubre de 2013 per Oriol Margalef, periodista

“Hi ha moments que ho has d’arriscar tot”

Quin record té dels seus dies com a estudiant, als anys noranta del segle passat?

Positiu, però crític. Em ve a la memòria la decepció que em produïa l’escassa capacitat d’alguns professors d’inspirar i motivar els alumnes. Per als alumnes, assistir a les seves classes no era un repte intel·lectual, ens avorríem. Jo crec que els continguts no s’han de donar: s’han de discutir a classe. Els professors tenen una gran responsabilitat, un de sol et pot marcar per a tota la vida. Cal exigir-los molt més, però també cal remunerar-los més d’acord amb aquesta exigència. Això sí, tinc molt bon record de dos, i per ells diria que va valer la pena.

Cada any 40.000 estudiants espanyols marxen a l’estranger amb beques Erasmus. Vostè hi va anar i va repetir. Li va servir l’experiència?

Sí, a tercer i a quart. Primer a Montpeller, tot i que no sabia parlar francès, i després a Mòdena. Va ser una experiència molt enriquidora, totalment recomanable. A fora t’espaviles, et passen moltes pors... i t’adones que la nostra universitat té tan bon nivell com les europees. Coneixes gent molt diferent i propera a la vegada. No t’internacionalitzes, et normalitzes. És un entrenament cultural molt apropiat, si et vols dedicar als negocis.

Va tornar a Catalunya, i llavors què?

Em vaig posar a treballar en una important empresa del sector agroalimentari que estudiava la possibilitat d’entrar al negoci de la carxofa envasada. Juntament amb altres companys vam tirar endavant el projecte, però l’empresa, arribats a un cert punt, no volia continuar invertint i es va fer enrere. En canvi, jo sí que ho vaig veure clar. Vaig assumir-ho com un repte personal però no a qualsevol preu. Vaig deixar una feina molt ben remunerada i amb bones perspectives, i els meus pares van haver d’hipotecar casa seva per poder obtenir el finançament necessari. El mateix va fer el meu soci americà...

Això sí que és assumir riscos. L’esforç devia pagar la pena...

Sí. Quan vam muntar Cynara la major part de la producció mundial de carxofa es concentrava a Espanya, però a Amèrica del Sud se'n multiplicaven les plantacions. El nostre punt fort com a empresa és que hem estat els primers a posicionar-nos com a productors globals de carxofes. Produïm tot l’any perquè tenim plantacions al Perú, Xile, Xina i Espanya, cadascuna amb varietats adaptades. Els nostres consumidors són a Europa i als Estats Units.

En què ha canviat el Gerard Jara d’ara respecte al que estudiava a la Facultat d’Economia i Empresa?

No he canviat tant, o almenys no m’ho sembla. Quan estudiava a França, de fet, ja vaig estar a punt de muntar un projecte. El que canvia amb l’edat és la nostra capacitat per discernir, per escollir el més adequat, per trajectòria i edat. Ara sóc més conscient que es pot triar per un mateix, i que encara que no ho sembli, davant d’aquestes situacions no ens hi porta ningú.

I què diria a algú que vol posar en marxa el seu negoci però no s’hi atreveix?

Doncs que el que li passa és molt normal. El risc és intrínsec a l’empresa, a la vida, i la por a equivocar-se no es perd mai. Això sí, el que no podem pretendre és la il·lusió del control total, perquè és impossible. De fet, no prendre decisions és una irresponsabilitat. Hi ha moments que ho has d’arriscar tot. El més important és provar-ho, i això sí, fer un màxim raonable de passos segurs abans de posar en marxa el projecte. També hem d’estar preparats mentalment per si la cosa no surt bé, però en tot cas, els fracassats d’avui són els triomfadors de demà.

No tothom pot ser emprenedor, o sí?

El que no pot tothom és assolir tots els somnis que s’ha plantejat, que és diferent. Ser emprenedor en el món de l’empresa vol dir tenir iniciativa, passió per allò en què creus. Per ser empresari s’ha de tenir molta disciplina, entrenar cada dia, com els esportistes. No tots els empresaris ho fan. Es podria dir que tothom canta, però no tothom canta bé sempre.

Vostè coneix bé els Estats Units, seu de la seva empresa. Està massa mal vist al nostre país el fracàs empresarial?

Els Estats Units tenen coses bones i d'altres no tant. Una de bona és que socialment no està tan penalitzat el fracàs. És una societat desinhibida, feta d’immigrants. Es valoren les persones per la seva aptitud. Però no tot és tan bonic com ho pinten, tampoc per als negocis. Les empreses americanes paguen tants o més impostos que les catalanes. El que hem d’aprendre aquí és a arraconar els victimismes. Tenim talent, coneixement, tecnologia...

... lideratge?
D’això anem sobrats. Massa líders i massa decisions preses a la lleugera, especialment en política. No, per mi el líder no és el més important, sinó els objectius compartits dins d’un equip. El perquè del que fem sobrepassa qualsevol personalisme.

Els diners fan la felicitat?
No l’asseguren a ningú. Moltes persones i empresaris busquem, a més, l’estabilitat, i això en el món actual és impossible. El més important és ser feliç posant-nos per davant reptes i projectes que ens motivin i ens omplin.