saltar al contingut principal
Cercar
URV

Perfils URV: alumni

Perfils URV

En aquest espai alguns dels més de 30.000 titulats a la Universitat Rovira i Virgili ens expliquen la seva experiència i recorden el seu pas per aquesta institució. Si coneixeu persones titulades a la URV que hi puguin contribuir, podeu enviar el suggeriment al Gabinet de Comunicació i Relacions Externes: gc@urv.cat

Altres perfils

Bernat Ollé Pocurull

Promotor de PureTech Ventures, firma nord-americana que impulsa noves empreses de biotecnologia

Entrevista realitzada el 9 d'agost de 2012, per Natalia Borbonès, periodista

“Passar pel MIT ho va canviar tot per a mi”

Quan va decidir estudiar Enginyeria Química, la URV va ser la seva primera opció?

La tria era entre Ciències Ambientals a Bellaterra (UAB) i Enginyeria Química a Tarragona. Mirant enrere, ara sembla que aquest era el tren correcte i que si hagués de tornar a escollir, escolliria el mateix. Però en aquell moment no ho veia tan clar. Crec que hi havia altres camins que m’haurien fet igual de feliç. M’agradava escriure i havia pensat a ser periodista o escriptor; m’agradava dibuixar i havia pensat en l'arquitectura,  encara que a casa ja teníem overbooking d’arquitectes amb el pare i germà, tots dos bastant més bon dibuixants que jo. També m’agradaven molt l’hoquei patins, la biologia i la química. La veritat era que als divuit anys jo no era prou madur per prendre sol aquesta decisió. El pare em va donar un bon cop de mà fent-me entendre que havia de fer recerca, el que considero el meu primer projecte d’investigació: parlar amb gent que s’havien dedicat a la química, a l’enginyeria i a les ciències ambientals, recollir informació (si els havia agradat, què feien ara, si ho tornarien a fer si en tinguessin l’oportunitat...) i definir uns quants criteris per comparar les alternatives (on tindré mes opcions de treball, si m’equivoco i no m’agrada, quina carrera em posarà en millor situació per saltar a una altra carrera, si podré seguir jugant a hoquei si trio aquesta opció, estar a prop de casa...). Al final la recerca va acabar en un full de paper amb dues columnes, una amb les raons per escollir Enginyeria Química a Tarragona i una per a Ciències Ambientals a la UAB. A l’ETSEQ triava una carrera on em prepararien bé. I si no m’agradava, podria saltar a Ciències Ambientals més fàcilment que no pas a la inversa. A més, podia seguir vivint a casa i jugant a hoquei en un bon equip.

Vostè es va graduar l’any 2002. De seguida se’n va anar a fora: Japó, Singapur, Índia i Boston. Per què va decidir anar-se’n de Catalunya per desenvolupar la seva carrera professional?

Tenia ganes de veure món. He experimentat treballant en uns quants països i als EUA és on he cregut que podria aprendre i progressar més ràpidament. Des del primer any de carrera havia passat els estius a fora, primer a Anglaterra aprenent anglès mentre feia de cambrer. Aprendre a parlar un anglès fluid va ser molt important. Però sortir de casa i espavilar una mica, també. El primer estiu que vaig anar als EUA a fer recerca vaig veure ràpidament que allò era per a mi, que volia tornar-hi per quedar-m’hi un bon temps i que els llocs amb més recursos per fer investigació eren allí. Després vaig seguir buscant oportunitats per viatjar i treballar fora. El Japó va ser una experiència laboral curta però intensa. És un país preciós, però no m’hi voldria quedar a treballar perquè l’estructura empresarial és molt jeràrquica. L’Índia va ser una altra experiència que em va obrir els ulls. Hi vaig veure enginyers i programadors a dojo, molt ben preparats, amb un nivell d’anglès perfecte, disposats a cobrar una fracció del que cobrem aquí i a lluitar per qualsevol oportunitat. És una generació que surt d’anys de pobresa i per primer cop a la seva història veu que es pot menjar el món. Vaig treballar per a una empresa que s’ha emportat desenes de milers de feines de països desenvolupats cap a l’Índia, com centres de servei d’atenció al client, serveis d’auditoria, finances, recursos humans, enginyeria, divisions senceres que es deslocalitzen, etc. Vaig veure indis que començaven a estudiar idiomes europeus, inclòs l’espanyol, per poder “servir” els nostres mercats. I sí, això vol dir “prendre’ns” les feines, sí. I em va quedar clar com l’aigua que el contracte social amb el qual vaig créixer, allò d’estudia una carrera i tindràs una feina digna amb què et guanyaràs la vida fins que et retiris en una societat del benestar, té els dies comptats. Amb crisi econòmica o sense. Que l’única sortida a la llarga per competir amb aquesta gent és treballar igual de dur que ells i especialitzar-te en feines que no es puguin deslocalitzar fàcilment.

La duríssima crisi econòmica actual fa que molts joves universitaris catalans amb una bona formació emigrin a la recerca de noves oportunitats. Segons la seva opinió, què pot suposar això per a l’economia i la recerca del país?

Des del punt de vista dels joves, em sembla bé que emigrin. Ja que tenim un mercat laboral obert a Europa, aprofitem-ho. Si a casa no trobes feina, busca-la en un altre lloc. A la llarga, la majoria de gent que surt a estudiar o treballar a fora, torna. Per al país a curt termini és una llosa, però a la llarga tenir una població amb experiència en altres mercats i domini dels idiomes ha de ser bo.

Com arriba al Massachusetts Institute of Tecnology, una institució molt prestigiosa i d’elit i on no hi pot entrar tothom que vol?

Vaig sol·licitar plaça a sis universitats americanes tot pensant que a les altres cinc tenia probabilitats d’entrar-hi. La veritat és que no m’esperava que m’agafessin al programa de doctorat del MIT, però també hi vaig sol·licitar plaça a veure si sonava la flauta perquè em feia molta il·lusió. Normalment els criteris de selecció són semblants a tot arreu: notes de la carrera, experiència en recerca, publicacions, cartes de recomanació, pla de recerca que proposes fer i notes dels exàmens estàndard (GRE/GMAT). Crec que hi va ajudar molt haver-me passat uns quants estius fent investigació als EUA i poder explicar una historia creïble sobre que era allò el que realment volia fer. A la persona que va escollir la meva d’entre la pila de sol·licituds li estaré eternament agraït. Passar pel MIT ho va canviar tot per mi.

La URV és una institució molt diferent del MIT. Però és possible trobar-hi algunes similituds?

El nivell de l’ensenyament a l’ETSEQ no té gaire a envejar al del MIT. Els fonaments bàsics d’enginyeria que vaig aprendre a l’ETSEQ van ser suficients per sobreviure la tralla del primer any de doctorat al MIT, que Déu n’hi do! I el sistema de projectes integrats de l’ETSEQ és un model que funciona, perquè el que hi aprens treballant en equips en problemes oberts és universalment útil. Em segueix servint passats ja dotze anys, tot i el que faig ara té poc a veure amb l’enginyeria química. Les diferències amb el MIT són més en recerca, recursos i accés a talent que no pas aen ensenyament.

Ha creat fa poc una empresa de biotecnologia, Vedanta Biosciences. A què es dedica?

Treballo en un grup de capital risc a Boston, PureTech Ventures, que es dedica a crear, dirigir i finançar noves empreses de biotecnologia. A PureTech he participat en posar en marxa tres empreses. La primera, Follica, del camp de la dermatologia, està desenvolupant un tractament per regenerar el fol·licle del cabell per intentar curar la calvície. La segona, Enlight, està desenvolupant plataformes tecnològiques per descobrir i desenvolupar medicaments. I la tercera, Vedanta Biosciences, més recent i a la qual dedico la major part del meu temps, està desenvolupant una nova classe de medicaments per reparar la flora microbiana de l’intestí en situacions en què la flora està danyada, que és el que passa en diverses malalties autoimmunitàries i infeccioses.

És aquesta empresa el punt culminant de la seva carrera, on vostè volia arribar quan fa deu anys va acabar els seus estudis a la URV?

Fa deu anys no tenia ni idea d’on seria ara. El que veia més probable llavors era que acabaria treballant a la indústria química, però al MIT ja vaig començar a desviar-me d’aquesta òrbita. I ara també és difícil dir on seré d'aquí a deu anys. No m’he marcat cap destinació en concret. Vull seguir tirant empreses endavant i dedicar-me a projectes que poden tenir impacte, encara que siguin arriscats. Sí que em faria particularment feliç que algun dia els medicaments que estan desenvolupant les nostres companyies serveixin per curar gent que els necessita. El procés de desenvolupar medicaments és molt lent i incert.

Creu possible que algun dia pugui tornar a Catalunya per treballar-hi?

Si trobo un projecte que m’empenyi a tornar, per què no?

Molts joves que ara cursen els seus estudis universitaris podran pensar, quan llegeixin l’entrevista, que vostè és un triomfador. Què els diria?

No em considero un triomfador. En tot cas el que els recomanaria és que no escoltessin les meves recomanacions. Mirant enrere és fàcil trobar un sentit a les decisions preses, revisar-les i empaquetar-les perquè semblin bons consells, però mirant endavant l’únic que pots fer és confiar que les coses sortiran bé. I esforçar-t’hi. Això sí: t’has de dedicar al que et fa feliç. Si t’equivoques en escollir, no passa res, però no tardis a canviar d’aires i segueix buscant fins que trobis el que t’agrada. Si deixes, com jo, que la feina ompli la major part de la teva vida, l’única manera de ser feliç és fent el que t’agrada.