saltar al contingut principal
Cercar
URV

Càtedra DOW/URV de Desenvolupament Sostenible - Premis i concursos


Resolució del Premi de Recerca de la Càtedra DOW/URV de Desenvolupament Sostenible

El guanyador del I Premi de Recerca de la Càtedra DOW/URV de Desenvolupament Sostenible és en             Jordi Recordà Cos, autor de La custòdia fluvial: una eina per al desenvolupament sostenible

Resum del treball de Jordi Recordà Cos [Veure en versió PDF]:

La custòdia fluvial: una eina per al desenvolupament sostenible

Aquest treball centra el debat del desenvolupament sostenible en la gestió de la biodiversitat, aprofitant que el 2010 ha estat reconegut com l’Any Internacional de la Biodiversitat pel Conveni sobre Diversitat Biològica de les Nacions Unides.

L’estratègia per al repte de la sostenibilitat que presentem consisteix en  la Custòdia del territori, que es defineix com el conjunt d’estratègies i instruments que pretenen establir acords i vies de col·laboració entre diferents agents públics i privats, amb l’objectiu de conservar els valors naturals, culturals i paisatgístics del territori i promoure un ús responsable dels seus recursos (Arquimbau, R., Pietx, J., Rafa, M. 2001).

Es parteix, doncs, de la hipòtesi que el  desenvolupament sostenible no es pot basar exclusivament en un canvi tecnològic, sinó que són necessaris instruments complementaris que se centrin en la coresponsabilització dels diferents actors del territori.

L’anàlisi del treball se centra en els espais aquàtics, on els mecanismes de custòdia reben el nom de Custòdia Fluvial (CF). L’anàlisi de les dades disponibles (període 2003-2009), mostra que la CF és un instrument vàlid per a la sostenibilitat.

Per una banda, el fort creixement del nombre d’acords de custòdia fluvial (de 12 a 176) mostra el potencial d’aquests mecanismes pels actors del territori, que valoren les vies de diàleg i de consens per davant de la clàssica actuació imposant de l’Administració a l’hora de dissenyar polítiques de gestió i conservació de la biodiversitat.

Per altra banda, gràcies a la CF s’ha aconseguit protegir 176 nous espais naturals que representen una extensió de 31.892,26 ha, que l’Administració per si sola no hagués pogut abastar. Majoritàriament, es tracta de finques de propietat privada, tot i que un 28% s’han realitzat en finques de propietat pública, posant de manifest el potencial de la CF independentment de la titularitat de les finques.

Es demostra, doncs, que es pot superar la via tradicional d’actuació de la custòdia del territori, centrada en les finques privades, per aprofundir en els acords amb propietaris públics. Aquest pas permet obrir noves actuacions innovadores, com ara les centrades en el recurs de l’aigua i no tan sols en les finques.

En efecte, el treball proposa integrar la custòdia a través de les concessions administratives subjectes a la planificació dels cabals de manteniment i de la reutilització d’aigües de depuradora. En el primer cas, les entitats del territori podrien intervenir per introduir criteris ambientals a l’hora de concedir les autoritzacions i per tal que els destinataris també garanteixin un ús sostenible de l’aigua que reben. En el cas de les aigües reutilitzades, les entitats de custòdia podrien aprofitar les concessions administratives per gestionar el percentatge destinat a l’ús ambiental (recàrrega d’aqüífers, recuperació de zones humides i manteniment de cabals). En el cas de depuradores privades, també es planteja que les entitats arribin a acords de custòdia amb els propietaris privats per gestionar directament l’aigua reutilitzada (sempre que compleixi els criteris establerts en la normativa vigent, Reial decret 1620/2007, de 7 de desembre) per a usos ambientals.

El limitant principal per a la intervenció de les entitats de custòdia en les concessions administratives, en el supòsit que les administracions permetin la seva actuació, és la possibilitat que puguin veure alterat el seu rol habitual (protecció d’espais naturals privats), ja que es poden convertir en agents de control de l’administració.

Es considera que la custòdia del territori no és una eina encara prou desenvolupada en la legislació autonòmica actual, i que falta una normativa que incentivi els propietaris privats i que promogui el reconeixement d’aquests mecanismes per protegir els espais naturals. Un altre límit es deu a la pròpia naturalesa de la custòdia (voluntarietat en els acords i dificultat per assolir la complicitat entre els actors del territori).